El que mes em va interessar al principi de l'ensenyança de l'assignatura va ser el tema de la història social sobre el conflicte de llengües al País Valencià. Sempre he estat rodejat d'amics del vaig poblar, del col·legi o de l'institut, també de la família, que sempre que parlen sobre el tema dels dos idiomes, català i valencià, mai els he sentit satisfet perquè sempre estan discutint i mai arriba a una conclusió clara en la majoria de les vegades. I amb esta classe, una vegada mes, em deixa encara mes clar sobre la història que tant crega problemes i conflictes en el present.
Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià
Etapa d'expansió del S.VII al S.XIV
1. Consciència de la nova llengua
Documents escrits i primeres
denominacions
2. L'expansió geogràfica del català:
L’expansió mediterrània.
L’expansió penínsular
3. La Cancelleria Reial.
La creació d'un model de prestigi
4. La formació de la tradició literària catalana.
ETAPA D'EXPANSIÓ
1. La plenitud de la producció literària
La valenciana prosa
La desoccitalització lírica
2. La llengua en els àmbits no literaris
3. Bases històriques de la castellanització: el
canvi idiomàtic.
El procés de substitució lingüística
Decadència
El terme Decadència fou encunyat per designar l’etapa del començament del
procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant
el qual la llengua recupera el usos cultes.
Causes polítiques, socials i culturals de la
substitució lingüística
Primera meitat del segle XVIàDesmembrament polític,
social i cultural dels països que formaven la Corona d'Aragó.
Pèrdua de poder polític
L'expulsió dels moriscos (XVI) fa que València perdi 1/3 de la població i
sigui repoblada per castellans.
Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè
hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta
(universitats, església, lit. jurídica i filosòfica)à Tot això provocà la pèrdua de la consciència ling. i la desconfiança
envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l'ús públic, mentre que el català
es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.
En el cas del País Valencià, l'adopció sense reticències del castellà fou
flagrant.
Marc Antoni Ortí en 1640 escriu: "... si en algun temps (i no tan
antic que jo no l'haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua
valenciana, que quan en les juntes de la ciutat, estaments i altres comunitats,
algú dels valencians que es trobaven en elles se posava a parlar en castellà,
tots los demés s’enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua; és ara
tant al revés, que casi en totes les juntes se parla en castellà. I encara ha
arribat est costum a introduir-se tan estretament, que no sols se fa particular
estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la
valenciana, per la molta abundància que hi ha de subjectes que els pareix que
tota la seua autoritat consisteix en parlar en castellà”
Van entrar molts castellanismes en el lèxic. El català es va
dialectalitzar molt més i aparegueren els noms de "llengua
mallorquina", "llengua catalana" i "llengua
valenciana" per primer cop.
En la Guerra de Successió a la corona d'Espanya (1704-1714) els
territoris de l'antiga corona d'Aragó prengueren partit a favor de l'arxiduc
Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la
derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen
Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: El català va ser exclòs de la
legislació i de l'administració de justícia i municipal, de l'ensenyament i de
la documentació notarial i de comerç.
Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els
funcionaris castellans s'instal·laren a les terres catalanoparlants.
Els catalanoparlants d'aquest època anaven interioritzant un comportament
diglòssic segons el qual s'expressaven col·loquialment en català i empraven el
castellà en situacions de projecció pública.
Aquesta pauta disglòssia arribarà a estar tan arrelada en els parlants que,
a final del segle XIX, fins i tot en el XX, obstaculitzarà el redreçament dels
usos cultes de la llengua.
Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català
i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia,
diccionaris, edicions de clàssics...en català.
(APUNTS DE LA PROFESSORA)
s. II--> Romanització
S. IX-X--> Consciencia que s'ha passat del llatí vulgar a les llengües
romans
S. XII--> primers textos. "Homilies d'Organya". "Forum
Iudicum" (llis visigodes)
S. XIII--> cNCELLERIA Reial les Cróniques. Poesía trobaresca
S. XIV--> poesia religiossa i moral
Ramon Llull. Francesc Eiximenis, Bernat
Metge
Compromís de Casp
>Ferran d'Antequera--> trastamara (castellà)
S. XV--> Segle d'Or de les lletres catalanes
Joanot Martorell.
Ausiàs March, Jordi de S. Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig
Unió amb
Castellà--> Isabel i Ferran
En el Renaixement i el Barroc, el català va viure una etapa de decadència
pel que fa a la literatura culta. Com que les classes altes es
castellanitzaven, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest
públic.
L'adstrat francès ens ha deixat paraules com: beixamel, biberó, bidet,
bufet, silueta... el sufix
-ATGE.
L’adstrat castellà i amerindi ens ha deixat paraules com: borratxo, broma,
burro, buscar, llàstima... (l’adstrat amerindi arriba a través del castellà, a
partir del descobriment d’Amèrica: canoa, huracà, mico, lloro, tauró...)
RENAIXENÇA
L'inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de
L'oda la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau.
Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot
Europa, aparagué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del
català.
Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la
cultura popular.
Així doncs, es passa de la diglòssia ling. de la primera meitat del segle
(cast. a la vida oficial, premsa, ciència, ensenyament; i cat. a la vida
privada, la poesia, la cançó, els acudits...) al desvetllament del catalanisme
polític de la burgesia, y la presa de consciència que la llengua pròpia també
pot ser culta: el català entrà en la poesia d’autor, el teatre, la novel·la, la
vida pública, etc.
En acabar el segle XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que
fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles
anteriors:
*S'havia trencat amb el decandiment dels segles anteriors.
*S’havia recuperat la literatura culta.
*S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris
per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del
català.
Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front a monolingüisme
literari de la Renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en
qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L’arrelament del
comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes
impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.
La institució dels llocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador
dels escriptors d'aquella època.
La participació d'escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens
de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la
pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres
manifestacions de la cultura.
SEGLE XX
Inici del procés de normativització
La consciència de normativitzar el català
La normalització
Ús de la llengua a tots els àmbits d'ús
D'altra banda, el tema de contactes entre llengües, em va paréixer molt important perquè és bo saber que quants més idiomes sapiem millor ens relacionem amb la societat...
Finalment, una notícia relacionada sobre el tema de contacti entre llengües, aquest article parla sobre els nens bilingües que desenvolupen millor la memòria de treball.
Investigadores de la Universidad de Granada y de la Universidad de York, en Toronto (Canadá), ha demostrado que los niños bilingües desarrollan mejor que los monolingües la memoria del trabajo.
Este tipo de memoria, señalan los autores del estudio, es la encargada de los procesos relacionados con el almacenamiento temporal de la información, su procesamiento y actualización. Y es fundamental en la ejecución de multitud de actividades como, por ejemplo, realizar cálculos mentales –necesitamos mantener los números en memoria y operar con ellos– y en la comprensión lectora –que requiere relacionar los conceptos que van a apareciendo a lo largo de un texto–.
El objetivo de esta investigación, publicada en el último número de la revista Journal of Experimental Child Psychology, fue, por un lado, evaluar de qué manera el hecho de emplear varios idiomas influye sobre el desarrollo de la memoria de trabajo y, por otro, explorar el papel que tiene este tipo de memoria en la superioridad cognitiva de los bilingües encontrada en estudios previos.
Además, según el estudio, la memoria de trabajo es uno de los componentes de las denominadas funciones ejecutivas: un conjunto de mecanismos que se encargan de la planificación y autorregulación de la conducta humana. Se trata de una capacidad que se va desarrollando en los primeros años de edad, pero también se ha demostrado que puede entrenarse y mejorar con la experiencia.
La autora principal de esta investigación, Julia Morales Castillo, del departamento de Psicología Experimental de la Universidad de Granada, destaca que este estudio ayuda a comprender el desarrollo cognitivo de los niños bilingües y monolingües.
“Otros estudios han demostrado que los niños bilingües son más hábiles en tareas de planificación y control cognitivo (por ejemplo, tareas que implican ignorar información irrelevante o controlar respuestas dominantes), pero hasta la fecha no existían claras evidencias sobre la influencia del bilingüismo en la memoria de trabajo”, dice Morales.
Los niños bilingües que participaron en esta investigación, de entre cinco y siete años de edad, período crítico en el desarrollo de este tipo de memoria, realizaron mejor que los monolingües las tareas que implicaban memoria de trabajo y, lo que es más importante, esta ventaja fue mayor cuanto mayores eran las exigencias de otras funciones cognitivas.
“Estos resultados nos indican que la experiencia bilingüe no mejora el funcionamiento de la memoria de trabajo de forma aislada, sino que influye de forma global en el desarrollo de las funciones ejecutivas, especialmente cuando estas tienen que interactuar entre sí”, indica Morales.
Educación musical
Según la investigadora, los resultados de este trabajo contribuyen al creciente número de investigaciones existentes acerca del papel de la experiencia en el desarrollo cognitivo. Estudios previos han mostrado que los niños que realizan actividades como, por ejemplo, la educación musical, muestran ventajas en determinadas capacidades cognitivas. “No obstante, no podemos distinguir hasta qué punto realizan esas actividades debido a factores como el talento o el interés”.
Los niños bilingües del estudio lo eran, simplemente, por circunstancias familiares, y no porque tuvieran una especial preferencia por los idiomas. "Este hecho aporta una fuerte evidencia acerca del papel de la experiencia en la modulación del desarrollo cognitivo en los niños”, concluye.
CONTACTE ENTRE LLENGÜES
Elements interns
L’estructura lingüística: és tot el conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua:
fonètica (el sons), la fonología (els fonemes) el lèxic, les regles
ortogràfiques i les morfosintàctiques, etc.
Estudia per tant l’essència de la llengua.
També podem dir que és l’objecte d’estudi de l’antiga gramàtica, de la
lingüística tradicional i de la moderna lingüística.
Elements externs
L’ús lingüístic: és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos
socialment.
Són per tant les relacions que hi ha entre llengua i societat.
Estudia les condicions d’existència d’una llengua.
La sociolingüística
La sociolingüística és una disciplina que s'encarrega d'estudiar les
condicions d'existència d'una llengua.
Analitza l'ús lingüístic tot relacinat-lo amb la realitat objectiva on es
realitza, en el seu context social.
Investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi
sociocultural on es practica i existeix.
Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en El
Procés de la comunicació
Els àmbits d’ús d’una
llengua,
El territori on es
practica,
Les varietat
lingüístiques més usades,
La categoria (social,
ideològica, edat, professió, sexe...) del seus parlants,
Els temes que es
tracten,
El context en què es
realitzen les comunicacions,
Les intencions i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui
practiquen la comunicació...
MONOLINGÜISME
El monolingüisme és l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un
mateix estat (una llengua)
Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte que les 6000
llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents estats.
No hem de confondre monolingüisme estatal amb l'acceptacció d'una sola llengua
oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia... Aquests
estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i
llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de
símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...
Podem afirmar que el monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció
i la norma general és el plurilingüisme.
Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre's de manera
distinta en cada societat i és això el que haurem d'analitzar.
El concepte de llengües en contacte va ser difós l'any 1953 per Uriel
Weinreich per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs
comunitats.
D’una banda, el coneixement d’altres llengües, a més de la pròpia,
possibilita la comunicació entre els pobles. D’altra, com no hi ha tants estats
al món com llengües, la situació més habitual és que dins d’un mateix estat
convisquen diverses llengües.
El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua
de manera habitual.
El monolingüisme social es produeix quan en el context d'una determinada
societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
Llengües minoritàries: tenen un nombre reduït de parlants.
En el context europeu es consideren llengües minoritàries:
català (11 milions)
suec, búlgar (10 milions)
danés (6 milions)
noruec, finlandés (4,5 milions)
albanés eslovac (6 milions)
lituà (4 milions)
letò, macedoni, tàrtar, occità (2 milions)
bretò,, sard, èuscar, eslové gaèlic...
Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa
en un procés de procés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.
Tots els seus parlants es veuen a exercir un bilingüisme unilateral, ja que
la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.
Bretó, gal·lés, occità, català, èuscar, sard... són llengües minoritzades.
No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua
minoritzada (Alemany a l'Alsàcia, el castellà a Puerto Rico)
BILINGÜISME
Per bilingüisme entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles
situacions en què les llengües en contacte en són només dues (per opocició a
trilingüisme, quatrilingüisme...)
Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a
situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la
sociolingüística
Aquest terme s'ha anat aplicant amb diverses accepcions. Han estat diverses
les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que
han participat en l'intent de definició.
Però, és evident que el bilingüisme és un concepte polisèmic. S'ha entés
per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a
un mateix nivell. Però aquesta és una situació utòpica que no existeix en la
realitat.
S'ha parlat de diferents classes de bilingüisme:
-Bilingüisme individual
-Bilingüisme territorial
-Bilingüisme social
Bilingüisme individual o capacitat d'una persona d'emprar dues llengües.
Ens referim a la menor expressió de poliglotisme. S'engloben ací situacions
extremadament variades d'acord amb els nombrosos factors que es tinguen
presents. Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:
-Segons el grau d'ús de la llengua: passiu (l'entén però no la parla o no
la vol parlar) i actiu (l'entén i també la parla). També es pot tenir present
l'ús escrit de la llengua (la llig, l'escriu) i ens en resultaria una
diversitat de situacions molt complexa.
-Segons el grau de domini de les llengües; simètric (o ambilingüisme) si
totes es coneixen igual i asimètric, di alguna es domina més que les altres. en
aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzen factors
com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbit d’ús...
-Segons la motivació psicològica: instrumental (per motius laborals o
econòmics, com pot ser l’aprenentatge de l’anglès al món actual) i integratiu
(per exemple, els immigrants).
Bilingüisme social. Es tracta de situacions on el bilingüisme individual
(el poliglotisme dels individus) afecta col·lectius sencers que formen grups
socials.
S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup) que
alternen segons unes normes d'ús establertes que no n’organitzen les funcions.
També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a
factors com el grau d'extensió de la bilingüització, l'estabilitat de la
situació o la jerarquització funcional de les llengües.
Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de desigualtat.
El bilinguisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una
societat per a comunicar-se, només té necessitat d'una llengua.
És per això que sol manifestarse com una situació conflictiva com una
situació conflictiva (inestable i desquilibrada quant a les funcions de cada
llengua).
El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és
més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat
coneguda.
Sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomen mite
del bilingüisme:
Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsicament, sinó que per
diverses raons s'han vist abocades a ser-ho.
Pert tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolinües en la
llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se'ns presenta
com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de
substitució lingüística.
Bilingüisme territorial
Aquell que trobem en un espai determinat dividit en dues zones delimitades
geográficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.
Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes) i una
altra de francòfona (Valònia).
Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres
catalanoparlants.
Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística i no la sociolingüística.
Com heu pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació
en què s'usen dues llengües" i prou.
Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:
-
Diglòssia
-
Conflicte lingüístic
-
Procés de substitució
Diglòssia
El concepte de diglòssia, de Ferguson (1959ç), parteix de l'estudi d'una
situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua (varietat
a y b) i ho fa partint de l’anàlisi
de casos com el de l’àrab i el del grec, llengües que, com és sabut, han
posseït o posseixen encara una varietat literària de la llengua, molt allunyada
de la varietat oral.
En aquest cas es parla de distribució funcional d'aquestes dues varietats
d'una llengua.
Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals
són distribuïts de manera rígida.
Pel que fa a d'altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal
recordar que Físhman (1971) planteja aquesta designació per a unes altres
realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols
en casos de varietats d'una mateixa llengua).
Diglòssia seria segons Fishman aquella situació en què una llengua (A)
ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.
Seguint aquesta definició s’ha descrit sovint l’evolució sociolingüística
del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema
Diglòssia i bilingüisme: és el cas d'aqueslles societats els menbres de la
qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions
distintes.
Paraguai: el castellà funciona com a llengua A i el guaraní com a llengua B
Diglòssia sense bilingüisme: és el cas d'aquelles societats on l'elit
dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.
Rússia: l'aristocràcia russa francófona d’abans de la 1ª Guerra Mundial i
el poble russoparlant.
Bilingüisme sense diglòssia: és el cas dels que aprenen un segon idioma per
pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia
(aprendre anglès).
Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües
(els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els
islandesos, els portuguesos...)
En el nostre context de territoris
de parla catalana, va ser Rafael L Ninyoles qui va introduir el concepte de
diglòssia (en el senti de diglòssia externa).
Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat
lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssia.
Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes.
El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui
no.
És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits
formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Baleares.
1r. La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats
de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la
nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (el castellà) també ha
passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.
2n. La diglòssia es manifesta com una situació estabble i entre nosaltres
la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.
3r Molts consideraren que l’arrel del problema es trobava en la falta de
prestigi. Però si s’observa la situació de llengües prestigioses, com el
castellà a Puerto Rico, s’arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest
plantejament.
Substitució lingüística
Existeix un conflicte lingüístic qual el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes
lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en
els diversos àmbits d’ús.
Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable.
Sorgeix quan una llengua forastera (o dominant o expansiva) comença a
ocupar els àmbits d’ús d’una altra pròpia d’un territori (llengua dominada,
recessiva o minoritzada)
Una vegada que un comunitat lingüística entra en una situació de conflicte
lingüístic, el procés iniciat es dirigeix cap a la substició o extinció de la
llengua recessiva
El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució
per la forastera (substitució lingüística) o bé el procés contrari: la
normalització.
Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un
procés amb diverses etapes:
(No es lo mismo normalització que normativització)
Etapa inicial
Una llengua d'una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits
d'ús de la llengua que estava exercint
totes les funcions lingüístiques de la comunitat.
Les raons són sempre extralingüístiques (hegemonia, poder polític, annexió
territorial, primacia econòmica...)
Autoodi: els que s'han passat a l'altra llengua reneguen del seu origen lingüístic,
del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença...
Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base
científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i
difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors...
En cap cas es parteix d'apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista
subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent.
Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua
necessària i suficient. Els parlants de la llengua dominada es veuen
necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada.
Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat
Per últim, quan el procés s'ha completat, tenim l'abandó absolut de la
llengua
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició
o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant (A) interfereix les
relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món.
Llavors parlem de cultures satèl·lit.
Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
Els inmigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua
pròpia de la comunitat (el cas de les onades que estan arribant actualment a
zones catalonparlants, usen el castellà).
Els préstecs lèxics d'una tercera llengua s'adapten a través de la llengua
dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano y no handbol...)
La interferència lingüística
Canvis en l'estructura d'una llengua motivats directament per la influència
d'una segona llengua. En situacions de substitució lingüística la interferència
l'exerceeix la llengua dominant i pot arribar a defigurar totalment la llengua
dominada.
Interferència fònica: la introducció del fonema (X) del castellà (Xéfe, miXellons) i la no
distinció entre essa sorda i sonora
Interferència lèxica i semàntica: és la part més sensible de la llengua "jués",
"mansana" (barbarismes)
Interferència morfosintàcica: s'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant
"la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una
mà"
Weinreich (1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que
actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:
1. Prestigi o valor social de la llengua
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants
3. Dimensions del grup bilingüe i homogeïtat o diferenciació sociocultural.
Normalització lingüística
És un procés de resposta al conflicte lingüístic. és un procés de cohesió
de la comunitat lingüística.
Pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua
pròpia per lluitar contra la seva desaparició.
La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una
situació normal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat
lingüística.
S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per
readaptar les funcions socials de la llengua.
El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents
aspectes bàsics:
Augmentar el nombre de parlants.
Augmentar la freqüencia d’ús de la llengua.
Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.
Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular
d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència
lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I
segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor
probabilitat d’èxit.
La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis
culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.
Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia,
democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:
1. La normativització (codificació de la llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.
Política lingüística
És l'activitat és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les
llengües.
Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o insconscientment
provocada. És la gestió del plurilingüisme.
Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la
història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió
Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de
conflicte lingüístic es desenvolupe.
Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per
mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-se els
procés de substitució.
Models
Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques
lingüístiques:
El principi de personalitat permet que un individu dispose dels seus drets
lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe.
El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis
públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la
seua totalitat territorial.
Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració en mitjans
de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...
Finalment, una notícia relacionada sobre el tema de contacti entre llengües, aquest article parla sobre els nens bilingües que desenvolupen millor la memòria de treball.
Una investigación de la Universidad de Granada y la Universidad de York, de Toronto (Canadá), ha
demostrado que los niños bilingües desarrollan mejor que los
monolingües la memoria encargada de los procesos relacionados con el
almacenamiento temporal de la información y su procesamiento y
actualización.
La memoria de trabajo es fundamental, por ejemplo, en los cálculos mentales, la comprensión lectora. / Woodleywonderworks
Este tipo de memoria, señalan los autores del estudio, es la encargada de los procesos relacionados con el almacenamiento temporal de la información, su procesamiento y actualización. Y es fundamental en la ejecución de multitud de actividades como, por ejemplo, realizar cálculos mentales –necesitamos mantener los números en memoria y operar con ellos– y en la comprensión lectora –que requiere relacionar los conceptos que van a apareciendo a lo largo de un texto–.
El objetivo de esta investigación, publicada en el último número de la revista Journal of Experimental Child Psychology, fue, por un lado, evaluar de qué manera el hecho de emplear varios idiomas influye sobre el desarrollo de la memoria de trabajo y, por otro, explorar el papel que tiene este tipo de memoria en la superioridad cognitiva de los bilingües encontrada en estudios previos.
La memoria de trabajo es fundamental en la comprensión lectora y el cálculo mental
Funciones ejecutivasAdemás, según el estudio, la memoria de trabajo es uno de los componentes de las denominadas funciones ejecutivas: un conjunto de mecanismos que se encargan de la planificación y autorregulación de la conducta humana. Se trata de una capacidad que se va desarrollando en los primeros años de edad, pero también se ha demostrado que puede entrenarse y mejorar con la experiencia.
La autora principal de esta investigación, Julia Morales Castillo, del departamento de Psicología Experimental de la Universidad de Granada, destaca que este estudio ayuda a comprender el desarrollo cognitivo de los niños bilingües y monolingües.
“Otros estudios han demostrado que los niños bilingües son más hábiles en tareas de planificación y control cognitivo (por ejemplo, tareas que implican ignorar información irrelevante o controlar respuestas dominantes), pero hasta la fecha no existían claras evidencias sobre la influencia del bilingüismo en la memoria de trabajo”, dice Morales.
Los niños bilingües que participaron en esta investigación, de entre cinco y siete años de edad, período crítico en el desarrollo de este tipo de memoria, realizaron mejor que los monolingües las tareas que implicaban memoria de trabajo y, lo que es más importante, esta ventaja fue mayor cuanto mayores eran las exigencias de otras funciones cognitivas.
“Estos resultados nos indican que la experiencia bilingüe no mejora el funcionamiento de la memoria de trabajo de forma aislada, sino que influye de forma global en el desarrollo de las funciones ejecutivas, especialmente cuando estas tienen que interactuar entre sí”, indica Morales.
Educación musical
Según la investigadora, los resultados de este trabajo contribuyen al creciente número de investigaciones existentes acerca del papel de la experiencia en el desarrollo cognitivo. Estudios previos han mostrado que los niños que realizan actividades como, por ejemplo, la educación musical, muestran ventajas en determinadas capacidades cognitivas. “No obstante, no podemos distinguir hasta qué punto realizan esas actividades debido a factores como el talento o el interés”.
Los niños bilingües del estudio lo eran, simplemente, por circunstancias familiares, y no porque tuvieran una especial preferencia por los idiomas. "Este hecho aporta una fuerte evidencia acerca del papel de la experiencia en la modulación del desarrollo cognitivo en los niños”, concluye.
http://www.agenciasinc.es/Noticias/Los-ninos-bilinguees-desarrollan-mejor-la-memoria-de-trabajo
No hay comentarios:
Publicar un comentario